L'alcoià Vicent Luna i Sirera, docent, autor d'aguns materials curriculars per a Ensenyament Infantil, Primària i Secundària i gran enamorat de Vicent Andrés Estellés, ens ha fet arribar una reflexió interessantíssima al voltant de l'edició 72 del Paraules en silenci, programa que vam dedicar a analitzar l'article Futur, signat pel poeta de Burjassot i publicat per Las Provincias l'endemà de l'atemptat de Carrero Blanco. Reflexió de Vicent Luna que reproduïm íntegrament tot seguit.
En primer lloc vull donar l’enhorabona a Manel per aquestes
magnífiques Paraules en silenci. Ja
ens agradaria molt tenir programes com aquest en la nostra comarca.
He escoltat amb molta atenció aquest programa sobre el nostre
poeta de Burjassot, i m’han interessat molt les reflexions dels entrevistats.
Tots sis coincideixen a dir que aquest article d’Estellés, Futur, va estar escrit “al dictat”, “per circumstàncies”, perquè “es
jugava la feina, el pa dels fills”. Estic totalment d’acord amb tots ells. El
mateix poeta en el primer volum de l’Obra Completa, Recomane tenebres, ho diu molt clarament: “Ara, però, resulta que
els diners no ens arriben / més que al divendres pròxim, que encara és 22, / i
no tinc més remei que escriure, escriure, escriure / del divorci de Rita
Hayworth, sobre les noces / de Raneiro i Grace, sobre el que diu Vittorio / de
Sica de Sofia Loren o de la Lollo, / i quina, de les dues, té més grans les
mamelles. / No tinc altre remei, no hi ha solució. / He d’escriure i a més he
de recórrer / diaris i revistes per tal que m’ho publiquen, / per tal que em
paguen bé, per tal que m’asseguren / nou dies de menjar, exactament nou dies”.
Coincidesc amb el professor i amic Vicent Brotons quan diu que
abans de la mort de Carrero Blanco el poeta deixa clar en Fundacions de la ràbia que “homes d’ordre vigilen de reüll el que
escrius”. I no serà la primera vegada que ho diga. Ho torna a repetir al seu Mural del País Valencià III: “També he
estat perseguit de vegades. / Han perseguit els meus mots, els meus versos, / els
meus amors de rosa il·luminada, / i no he pogut dir allò que calia”. Efectivament,
en l’article Futur, Estellés no va
poder dir allò que veritablement pensava, i per això coincidesc amb Francesc
Calafat i Jaume Pérez Montaner que Estellés, molt intel·ligentment, escriu un
article sobre la mort de Carrero al dictat de la subdirectora del periòdic,
però “desllavassat”, “escrit amb una certa finura, no nomena massa bé les
coses, està jugant un poc”. Escriu: “És una immensa tristesa humana,
estrictament humana, aquesta fosca violència que ens volta com un vent. [...] el país camina vers el seu futur. Encara que siga amb aquest brutal
arrap de la violència homicida...”.
És veritat que, com també diuen els entrevistats, Vicent Andrés
Estellés era poruc. Ell mateix d’alguna manera ho diu: “Mai no he patit com heu
patit vosaltres, / amics, companys que haveu sofert presidis / i greus turments
de matinada fosca: / però he patit la greu perseverança / de l’enemic, vigilant
el que feia / i controlant totes les meues passes, / els moviments del cor, o
l’amistat, / i regirant de cap a peus, obcé, / amb brutes mans com greixoses
d’uns olis, / aquests papers accelerats que us deixe” (Mural del País Valencià III). També és veritat que més d’una vegada
va haver d’escriure coses que mai haguera escrit, però va ser un poeta
compromés que va donar testimoni del seu compromís. De fet, i per això, serà
jubilat forçós del diari Las Provincias.
Al meu parer és un insult, una gosadia i una fal·làcia afirmar que
“Vicent Andrés Estellés la memòria li pot retreure algunes contradiccions amb
el règim franquista”. Estellés ha donat mostres més que suficients de ser un
poeta compromés amb el poble. Un poeta que maleïa el franquisme i el seu
sistema de repressió i censura. Estellés, com moltíssima gent, esclatà
d’alegria en morir el dictador: “Amo i senyor vares ser d’un país / i a
voluntat vares fer i desfer. / Ara que ets mort et puc vaticinar: / no trobaràs
ni un pam de terra per jeure. / Et podriràs, menjat per corbs, al sol, / i no
podrà ningú tancar-te els ulls. / No t’hauràs mort, i ja estaràs corcant-te / els
cucs aguts i molt impacients” (Mural del
País Valencià III). Llegint aquests versos podem comprendre la immensa
ràbia acumulada que el poeta tenia a dintre, i és quan llavors,
desesperadament, perquè veia que li quedava poca vida, es buidà escrivint el Mural del País Valencià, un colossal
mural on el poeta, precipitadament, escriu el llibre que sempre havia volgut
escriure i no pogué perquè “homes d’ordre el vigilaven de reüll”. En ell evoca records,
frustracions, passions, desitjos..., i sobretot, el seu immens amor pel seu
poble i el seu futur. I és que, com també apunta el professor Vicent Brotons,
el veritable futur per a Estellés no era ni de bon tros el que comentava en
aquest article de circumstàncies, sinó el que escrigué al Mural del País Valencià: “Poble, se t’acosta el moment / de
construir vides de llum, / constituir els estaments / de l’alegria general, / d’obrir
balcons a l’existència / i finestres a l’esperança, / mentre canta l’aigua a
les piques / i hi ha banderes dintre el vent / Poble meu, no el desaprofites!”.
Propose a Manel Arcos que cerque l’adreça d’Oriol Pi de Cabanyes i
li lliure l’enllaç d’aquest programa. Segurament després d’escoltar-lo tindrà
una altra opinió sobre Estellés i no gosarà escriure cap altra ximpleria sobre
el nostre més popular i compromés poeta.
Alcoi, 25 d’octubre del 2014
Vicent Luna i Sirera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada