dilluns, 27 d’octubre del 2014

Estellés, segons Vicent Luna i Sirera



L'alcoià Vicent Luna i Sirera, docent, autor d'aguns materials curriculars per a Ensenyament Infantil, Primària i Secundària i gran enamorat de Vicent Andrés Estellés, ens ha fet arribar una reflexió interessantíssima al voltant de l'edició 72 del Paraules en silenci, programa que vam dedicar a analitzar l'article Futur, signat pel poeta de Burjassot i publicat per Las Provincias l'endemà de l'atemptat de Carrero Blanco. Reflexió de Vicent Luna que reproduïm íntegrament tot seguit.

Estellés, el nostre poeta compromés

En primer lloc vull donar l’enhorabona a Manel per aquestes magnífiques Paraules en silenci. Ja ens agradaria molt tenir programes com aquest en la nostra comarca.
He escoltat amb molta atenció aquest programa sobre el nostre poeta de Burjassot, i m’han interessat molt les reflexions dels entrevistats. Tots sis coincideixen a dir que aquest article d’Estellés, Futur, va estar escrit “al dictat”, “per circumstàncies”, perquè “es jugava la feina, el pa dels fills”. Estic totalment d’acord amb tots ells. El mateix poeta en el primer volum de l’Obra Completa, Recomane tenebres, ho diu molt clarament: “Ara, però, resulta que els diners no ens arriben / més que al divendres pròxim, que encara és 22, / i no tinc més remei que escriure, escriure, escriure / del divorci de Rita Hayworth, sobre les noces / de Raneiro i Grace, sobre el que diu Vittorio / de Sica de Sofia Loren o de la Lollo, / i quina, de les dues, té més grans les mamelles. / No tinc altre remei, no hi ha solució. / He d’escriure i a més he de recórrer / diaris i revistes per tal que m’ho publiquen, / per tal que em paguen bé, per tal que m’asseguren / nou dies de menjar, exactament nou dies”.
Coincidesc amb el professor i amic Vicent Brotons quan diu que abans de la mort de Carrero Blanco el poeta deixa clar en Fundacions de la ràbia que “homes d’ordre vigilen de reüll el que escrius”. I no serà la primera vegada que ho diga. Ho torna a repetir al seu Mural del País Valencià III: “També he estat perseguit de vegades. / Han perseguit els meus mots, els meus versos, / els meus amors de rosa il·luminada, / i no he pogut dir allò que calia”. Efectivament, en l’article Futur, Estellés no va poder dir allò que veritablement pensava, i per això coincidesc amb Francesc Calafat i Jaume Pérez Montaner que Estellés, molt intel·ligentment, escriu un article sobre la mort de Carrero al dictat de la subdirectora del periòdic, però “desllavassat”, “escrit amb una certa finura, no nomena massa bé les coses, està jugant un poc”. Escriu: “És una immensa tristesa humana, estrictament humana, aquesta fosca violència que ens volta com un vent. [...] el país camina vers el seu futur. Encara que siga amb aquest brutal arrap de la violència homicida...”.
És veritat que, com també diuen els entrevistats, Vicent Andrés Estellés era poruc. Ell mateix d’alguna manera ho diu: “Mai no he patit com heu patit vosaltres, / amics, companys que haveu sofert presidis / i greus turments de matinada fosca: / però he patit la greu perseverança / de l’enemic, vigilant el que feia / i controlant totes les meues passes, / els moviments del cor, o l’amistat, / i regirant de cap a peus, obcé, / amb brutes mans com greixoses d’uns olis, / aquests papers accelerats que us deixe” (Mural del País Valencià III). També és veritat que més d’una vegada va haver d’escriure coses que mai haguera escrit, però va ser un poeta compromés que va donar testimoni del seu compromís. De fet, i per això, serà jubilat forçós del diari Las Provincias.
Al meu parer és un insult, una gosadia i una fal·làcia afirmar que “Vicent Andrés Estellés la memòria li pot retreure algunes contradiccions amb el règim franquista”. Estellés ha donat mostres més que suficients de ser un poeta compromés amb el poble. Un poeta que maleïa el franquisme i el seu sistema de repressió i censura. Estellés, com moltíssima gent, esclatà d’alegria en morir el dictador: “Amo i senyor vares ser d’un país / i a voluntat vares fer i desfer. / Ara que ets mort et puc vaticinar: / no trobaràs ni un pam de terra per jeure. / Et podriràs, menjat per corbs, al sol, / i no podrà ningú tancar-te els ulls. / No t’hauràs mort, i ja estaràs corcant-te / els cucs aguts i molt impacients” (Mural del País Valencià III). Llegint aquests versos podem comprendre la immensa ràbia acumulada que el poeta tenia a dintre, i és quan llavors, desesperadament, perquè veia que li quedava poca vida, es buidà escrivint el Mural del País Valencià, un colossal mural on el poeta, precipitadament, escriu el llibre que sempre havia volgut escriure i no pogué perquè “homes d’ordre el vigilaven de reüll”. En ell evoca records, frustracions, passions, desitjos..., i sobretot, el seu immens amor pel seu poble i el seu futur. I és que, com també apunta el professor Vicent Brotons, el veritable futur per a Estellés no era ni de bon tros el que comentava en aquest article de circumstàncies, sinó el que escrigué al Mural del País Valencià: “Poble, se t’acosta el moment / de construir vides de llum, / constituir els estaments / de l’alegria general, / d’obrir balcons a l’existència / i finestres a l’esperança, / mentre canta l’aigua a les piques / i hi ha banderes dintre el vent / Poble meu, no el desaprofites!”.
Propose a Manel Arcos que cerque l’adreça d’Oriol Pi de Cabanyes i li lliure l’enllaç d’aquest programa. Segurament després d’escoltar-lo tindrà una altra opinió sobre Estellés i no gosarà escriure cap altra ximpleria sobre el nostre més popular i compromés poeta.
Alcoi, 25 d’octubre del 2014
Vicent Luna i Sirera

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada