Una vegada més enhorabona Manel pel programa. De bell nou aquestes "Paraules en silenci" ens han arribar ben endins, de la teua mà i de la captivadora veu d'aquesta poetessa pegolina. Una professora i escriptora que la voldríem de seguit a casa nostra, i no, com també els hi passa malauradament a molts dels nostres joves, exiliada a París per buscar-se la vida. Un he de confessar que "L'os de la música" és un dels poemaris que he llegit amb més deler i moltes vegades. Recorde que quan vaig llegir el llibre escriguè aquesta ressenya al meu bloc: (http://blocs.mesvilaweb.cat/vicentluna/?cat=6&paged=2)
Qui no ha rebut alguna vegada un colp al colze, si, veritat?, precisament en un lloc on tenim un osset anomenat l’os de la música o de l’alegria, que és extremadament sensible als colps secs, fent-nos sentir una sensació estranya: al remat no sabem si riure o plorar, si cridar o callar. Doncs bé, és així com amb el poemari “L’ós de la música” Isabel pretén, com altres vegades, transmetre’ns, amb la seua exquisida sensibilitat, tot un ventall de temes que de segur que no ens deixaran indiferents i que, segons la mateixa autora, «aborda la fortuna i la derrota, tant física com emocional, de l’ésser humà lluitador i il•lusionant; un viatge en què la força imprevisible de l’amor, del llenguatge de la naturalesa, de la identitat pròpia i de la poesia sempre estan presents». Heus ací, doncs, alguns dels temes, de les emocions, dels neguits, de les passions que preocupen a aquesta poetessa de la Marina: la lluita, l’amor, la natura, la identitat, la música, l’estima pel país, la ciutat de València, la música…
Isabel Garcia i Canet amb la seua poesia aixopluga als sense sostre; maleeix aquells depredadors que enlluernats per l’asfalt i el formigó han posat en venda el nostre país; reivindica la dignitat d’una llengua que a hores d’ara encara continua estant perseguida, menyspreada i minoritzada; ens fa gaudir amb la sensibilitat i sensualitat amb que s’endinsa pel camins de l’amor; exalta la natura i les coses quotidianes com ho feia l’Estellés; enyora la València popular i amb dignitat i denuncia l’especuladora i botiflera; Tot això, i molt més, amanit amb pessics de tendresa, amb un vocabulari exquisit i un excel•lent domini de la llengua. A més a més, i per acabar-ho d’adobar, amb aromes de Vicent Andrés Estellés, Vicent Alonso, Marc Granell, Joan Vinyoli, etc, etc
a escoltar-la
ResponEliminaEspere que t'agrade, Xelo, la poesia d'Isabel i també el programa.
Eliminafantàstic! (Francesc Viadel)
ResponEliminaUna vegada més enhorabona Manel pel programa. De bell nou aquestes "Paraules en silenci" ens han arribar ben endins, de la teua mà i de la captivadora veu d'aquesta poetessa pegolina. Una professora i escriptora que la voldríem de seguit a casa nostra, i no, com també els hi passa malauradament a molts dels nostres joves, exiliada a París per buscar-se la vida.
ResponEliminaUn he de confessar que "L'os de la música" és un dels poemaris que he llegit amb més deler i moltes vegades. Recorde que quan vaig llegir el llibre escriguè aquesta ressenya al meu bloc: (http://blocs.mesvilaweb.cat/vicentluna/?cat=6&paged=2)
Qui no ha rebut alguna vegada un colp al colze, si, veritat?, precisament en un lloc on tenim un osset anomenat l’os de la música o de l’alegria, que és extremadament sensible als colps secs, fent-nos sentir una sensació estranya: al remat no sabem si riure o plorar, si cridar o callar. Doncs bé, és així com amb el poemari “L’ós de la música” Isabel pretén, com altres vegades, transmetre’ns, amb la seua exquisida sensibilitat, tot un ventall de temes que de segur que no ens deixaran indiferents i que, segons la mateixa autora, «aborda la fortuna i la derrota, tant física com emocional, de l’ésser humà lluitador i il•lusionant; un viatge en què la força imprevisible de l’amor, del llenguatge de la naturalesa, de la identitat pròpia i de la poesia sempre estan presents». Heus ací, doncs, alguns dels temes, de les emocions, dels neguits, de les passions que preocupen a aquesta poetessa de la Marina: la lluita, l’amor, la natura, la identitat, la música, l’estima pel país, la ciutat de València, la música…
Isabel Garcia i Canet amb la seua poesia aixopluga als sense sostre; maleeix aquells depredadors que enlluernats per l’asfalt i el formigó han posat en venda el nostre país; reivindica la dignitat d’una llengua que a hores d’ara encara continua estant perseguida, menyspreada i minoritzada; ens fa gaudir amb la sensibilitat i sensualitat amb que s’endinsa pel camins de l’amor; exalta la natura i les coses quotidianes com ho feia l’Estellés; enyora la València popular i amb dignitat i denuncia l’especuladora i botiflera; Tot això, i molt més, amanit amb pessics de tendresa, amb un vocabulari exquisit i un excel•lent domini de la llengua. A més a més, i per acabar-ho d’adobar, amb aromes de Vicent Andrés Estellés, Vicent Alonso, Marc Granell, Joan Vinyoli, etc, etc